Nicolasa Hernández, Carta de los lectores, La Vanguardia.
Carta al director en memoria de la difunta Nicolasa Hernández.
Benvolguda Nicolasa:
Ens deixes sols. Després de setze anys intentant que et decidissis per a un de nosaltres, els teus eterns joves pretendents, has marxat sense donar la resposta que esperàvem.
I, si ho penso millor, ens l’has transmès des del primer dia: a pesar dels teus 87 anys, del 94 quilos de dolors, de la diabetis, de faltar-te una cama, de estar tot el dia postrada en cadira XXL,
de viure sola amb els teus canaris i la teva germana, la tele, i d’estar quasi del tot cega, sempre ens has demostrat, i ens has ensenyat, quin camí cal seguir: has d’acceptar, de bon grat, tot el que t’ha portat la vida. Has compartit amb tots els que t’ho han demanat, i els que no, gran alegria per viure. En cada festa, en cada reunió, en cada instant, t’has posat les millors gales i has transmès el teu somriure, poemes i cants, als que t’envolten.
Els que et coneixem t’ hem vist com una reina. Has aconseguit que dos voluntaris com nosaltres, recents estrenats la quarantena, ens enamoréssim fa molts anys de la teva persona. Hem après a tenir fe, a acceptar-nos, a fruir del petits instants, a no mostrar les penes que ens ofeguen i a assistir a tot aquell que resta callat. I per això, seguim el teu exemple i cridem al mon que t’ estimem i que et portarem per sempre als nostres cors.
