Vivim sense veure la realitat
Arriba de la seva altra feina,la que li dóna menjar. És advocat i administrador de finques, i, com els voluntaris d’Amics de la Gent Gran, lluita contra la soledat dels nostres avis. La dedicatòria del seu llibre diu: “A tots els que ofereixen pa i aigua a la resta de comensals”.
—Fer-se gran és una realitat inevitable. ¿Apel•la abans a la solidaritat que a altres campanyes d’ajuda?
—No ho sé, no competim amb ningú. La solidaritat i la consideració pels nens és enorme, com ha de ser.
No obstant, en el dur moment en què comencem a decréixer, la societat ens aïlla… Però al món hi ha moltíssimes necessitats i causes que ens han d’activar socialment.
—Els meus avis viuen al poble I els meus pares no els poden atendre com necessitarien. Però parlar de residències suposa un cert tabú…
—N’hi ha, però no és un tabú lògic. Tot evoluciona. A la ciutat vivim amuntegats, però més aïllats. Abans la dona cuidava els nens i els avis; avui, tant la meva dona com jo fem moltíssimes hores. Encara s’ha de trobar una reestructuració social que s’anirà dibuixant amb el temps. Abans es naixia i es moria a casa, ara no. Compartir espais on es pugui estar més ben atès no és negatiu, encara que no es vol. Però, ara, l’assistència és més personalitzada, flexible, oberta, innovadora… Al final,qualsevol pot ser feliç o sentir-se sol en els dos costats, dependrà de la seva relació amb els altres i del tracte que rebi de la societat.
—Fa 26 anys que s’hi dedica. ¿Han variat les polítiques envers la gent gran segons els canvis de govern?
—És una espiral, es tendeix a la millora encara que a vegades es facin passos cap enrere. S’ha aconseguit un procés d’estandardització en la qualitat de l’assistència. ¡No valorem tot el que hem aconseguit com a societat civil! Ara que l’estat del benestar està en perill, l’hem de protegir. —¿La crisi ha agreujat els problemes que generen les reagrupacions familiars per la pensió de l’avi?
—Sí. Hi ha una confusió amb la idea de pensió. Ara, en molts casos, és l’eix de l’estabilitat econòmica familiar: s’estira com un xiclet. Moltes persones grans viuen amb el mínim i donen la resta als seus fills o néts. Hi ha casos en què els fills treuen els pares de la residència i els porten a viure amb ells perquè necessiten la pensió per pagar el lloguer… És una realitat.
—Hem allargat molt l’esperança de vida, ¿però hi ha recursos per mantenir la qualitat?
—Hi ha qui als 70 anys està molt actiu; però, en general, a partir dels 80 es comencen a tenir necessitats importants. Aquesta societat ens ha fet un regal incalculable: el temps. Vivim més millor. Però ho fem sense veure la realitat.Tots volem assemblar-nos a Ronaldo,però ¿i a la María?, que una vegada a la setmana va a visitar l’Antonia i li ha donat la vida…
—¿Com s’aprèn a envellir?
—Per a mi, veure persones tan alegres amb tan poc m’ha ensenyat pragmatisme. Nicolasa estava cega, vivia sola en un suburbi, tenia una cama tallada i… ¡Era tan feliç!
—¿Com era tan feliç?
—Qüestió de fortalesa, d’aprendre a encaixar la vida com et ve donada.
—¿Nicolasa estava sola?
—Sí, però la festejàvem un amic i jo. Li dèiem: “¡Estima’m a mi!” I ella, sempre: “¡Jo us estimo a tots dos!”
—¿Com valora la feina de Mémora Serveis Funeraris de Barcelona?
—El seu esperit de servei al proïsme en els moments més difícils és equiparable al del voluntari.
